Abelard Saragossà, lingüista i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, en diu la seua sobre què és ser valencià i sobre quines implicacions té eixe sentiment.
Què és per a tu ser valencià? Esta és la pregunta que et plantegem i volem la teua resposta. Pots contribuir a esta reflexió col·lectiva amb el teu vídeo, amb un text, amb una imatge, o amb un arxiu sonor. Participa!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Gràcies per la fonètica, Abelard.
ResponEliminaJo he arribat al valencià pel seu sistema fonològic i pels seus trets suprasegmentals. Ambdues dimensions sonen, per a mí, misterioses i sensuals alhora. Que no es perden.
¿Què és ser valencià? Dit que ser valencià hauria de ser la mateixa oració copulativa que ser ucraïnés, espere que els qui vullguen ser ucaïnesos posen en pràctica els fons del que explica Abelard Saragossà. Ucraïnesos, gambians i valencians hi tenim molt a guanyar.
ResponEliminaPer cert, jo vaig arribar al valencià en cotxe, des de París, passant per Carcaixent i parant en la Vall (Valldigna). En coses del ser, per tant, estic en un viatge constant: actue localment, però pense globalment.
El nostre país va ser parit amb dues ànimes, una catalana i l'altra aragonesa. Cadascuna d'aquestes ànimes s'escampà per diferents comarques i sempre, tant els castellanoparlants d'arrel aragonesa de les comarques interiors com els catalanoparlants de les comarques pre-litorals i litorals, ens hem entés i considerat valencians. El problema vé amb el pancastellanisme, vestit d'espanyolisme arràn de la Guerra de Successió i Conquesta. I més tard per la interessada i mala utilització del terme "valencià" restringint-lo i reduïnt-lo tan sols a tot allò referent al nostre i inqüestionable fet català, deixant de banda i ignorant al fet aragonés de parla castellana. D'uns anys ençà sembla que "valencià" és tan sols el nostre català (que alguns s'entesten a negar), nosaltres coma individus i les comarques que ocupem. Doncs no. Valencià és tot, tot el país, ja siguen comarques històricament de parla castellana com de parla catalana. El problema és el terror, la negativa a dir les coses pel seu nom, a pronunciar la paraula "català". El castellà de les comaques interiors és tan valencià com el nostre català. Altra cosa és l'expansió del castellà per les comarques catalanoparlants a força d'impossicions i modes. El País Valencià necessita que el català siga plenament conegut, valorat i respectat, tant com el castellà. Per altra banda necessita també que les comarques interiors de parla castellana s'hi senten també reconegudes dins l'acepció "valencià" i això no s'esdevindrà fins que no deixem d'utilitzar tan malament aquest terme. Ser valencià és parlar i gaudir del català amb respecte, de la mateixa manera que ho pot fer un que parle castellà, sense mala llet. Estimar i conèixer aquest país, la seva història i les diferents particularitats i manifestacions culturals que atresora. Per la meva banda ser valencià no em supossa cap contradicció amb sentir-me'n part de la nació catalana. Això m'ha aportat tranquilitat i m'ha evitat la mala hòstia, la rancúnia i els complexes que pateixen, per exemple, els "blavensians".
ResponEliminaUn cavaller castellà va dir allà pel set-cents que "la lengua siempre acompaña el imperio". Cal recordar que d'Ausiàs March es deia en un escrit datat a Sevilla que "és cavallero valenciano de nación catalana" i a Roma als Borja se'ls coneixia com els "catalani". En aquella època els conceptes éren més clars.